El català és una llengua romànica, la llengua nacional de Catalunya, i una llengua cooficial a les comunitats autònomes espanyoles de les Illes Balears, València, Andorra i a la ciutat de l’Alguer a l’illa italiana de Sardenya. També es parla, encara que sense reconeixement oficial, a les comunitats autònomes d’Aragó (a la Franja) i Múrcia (a El Carxe) a Espanya, i a la Catalunya Nord, regió històrica de Catalunya al sud de França, que és més o menys. menys equivalent al departament dels Pirineus Orientals.
El català és molt semblant a l’occità. (Vegeu també Llengua occitana: Diferències entre l’occità i el català i les llengües gal·romàniques.) Com moltes llengües modernes, el català conté nombroses paraules manllevades originalment d’altres llengües: germànic (Ramon:[2] Raymond, espia: espia,[3] ganivet). : knife, guerra: war… i topònims acabats en -reny, com Gliscareny), francès (brioix: brioche, garatge: garage, fitxa: card…), italià (piano: piano, macarró: macarrons, pantà: pantà, finestra: finestra, porta: porta…), occità (espasa: espasa, beutat: bellesa, daurar: daurar, sufix -aire…), àrab i mossàrab (alcohol: alcohol, sucre: sucre. , alcova: dormitori… i la majoria de toponímia com Benicàssim, Albocàsser…), del castellà (senzill: fàcil, xoriço: mena de salami, amo: propietari, burro: burro…), del basc (esquerra: esquerra, isard: surly, estalviar: per estalviar… i toponímia com Aran, Benavarri o Algerri…) i de l’anglès (bar, web, revòlver…)
Distribució geogràfica
El català es parla a:
1 – Catalunya (Catalunya).
2 – Zones costaneres de la Comunitat Valenciana, a Espanya, on s’anomena valencià.
3 – Una franja adjacent (Franja de Ponent) d’Aragó, Espanya, en particular les comarques de Ribagorça, Llitera, Baix Cinca i Matarranya.
4 – Illes Balears (Illes Balears i Pitiüsses), a Espanya. * Andorra (Principat d’Andorra).
5 – Catalunya Nord (Catalunya Nord) (noms no oficials), a França.
6 – La ciutat de l’Alguer (l’Alguer) a Sardenya.
7 – Una petita regió de Múrcia, Espanya, coneguda com a Carxe en català. Totes aquestes zones es poden anomenar Països Catalans (català: Països Catalans), denominació basada en l’afinitat cultural i el patrimoni comú, que també han tingut una interpretació política posterior però sense caràcter oficial.
Dialectes
L’any 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos grans blocs dialectals: el català oriental i el català occidental. Cada dialecte també engloba diverses varietats regionals. El català central culte és un dialecte del català oriental, que es pot considerar la pronunciació estàndard de la llengua. No hi ha una frontera lingüística precisa entre un dialecte i un altre perquè gairebé sempre hi ha una zona de transició d’alguna mida entre parells de dialectes separats geogràficament (excepte els dialectes específics d’una illa). La principal diferència entre els dos blocs és el tractament de les vocals àtones, a més d’algunes altres característiques:
Català occidental
* Català nord-occidental (color: blau clar)
o Ribagorçà (de Ribagorça, comarca de Catalunya)
o Pallarès (del Pallars)
o Lleidatà (de la província de Lleida)
* Valencià de transició o ebrenc (color: blau)
o Ampostí (d’Amposta)
o Tortosí (de Tortosa)
o Català del Matarranya
o Vinarossenc (de Vinaròs)
o Valencià del Maestrat (una comarca de València)
* Valencià (color: blau fosc)
o Castellonenc (de la comarca de la Plana)
o Apitxat, o centre valencià
o Valencià meridional
o Alacantí (de l’àrea metropolitana d’Alacant i bona part de la vall del Vinalopó)
o Mallorquí de Tàrbena i la Vall de Gallinera Municipis valencians
Català oriental
* Nord català, o rossellonès (del Rosselló)
* Català central
o Salat (de la Costa Brava)
o Barceloní (des de Barcelona)
o Tarragoní (de Tarragona)
o Xipella
* Balears
o Mallorquí (de Mallorca, Mallorca en català)
o Menorquí (de Menorca, Menorca en català)
o Eivissenc (d’Eivissa, Eivissa en català)
* Alguerès (de la ciutat italiana de l’Alguer)
Normes de llengua catalana
Hi ha dos estàndards principals per a la llengua catalana, un regulat per l’Institut d’Estudis Catalans, estàndard general, amb l’ortografia de Pompeu Fabra com a eix conservant característiques del català central, i un altre regulat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d’escala restringida, centrat en el valencià. estandardització a partir de les Normes de Castelló, és a dir, l’ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronunciació del català occidental i als trets dels dialectes valencians. L’estàndard de l’IEC, a part de la base de les característiques del català central, també pren com a estàndard altres característiques dialectals.
Malgrat això, la diferència més notable entre ambdós estàndards és una accentuació de la “e” tònica, per exemple: francès o anglès (IEC) – francés (francès) o anglés (anglès) (AVL), cafè (IEC) – café (AVL) (cafè), conèixer (IEC) – conéixer (saber), comprèn (IEC) – comprén (AVL) (entén). Això es deu a la diferent pronunciació d’alguna “e” tònica, especialment la tònica E- (“e llarga”) i I( (breves “i”) del llatí, en els dos blocs catalans ([?] en català oriental i [e] ] en català occidental).
Malgrat això, l’estàndard d’AVL manté l’accent greu “è”, sense pronunciar aquesta “e” [?], en algunes paraules com: què (què), València, èter (èter), sèsam (sèsam), sèrie (sèrie) i època (edat) També hi ha altres divergències com l’ús de tl per AVL en algunes paraules en comptes de tll com a ametla/ametlla (ametlla), espatla/espatlla (esquena) o butla/butlla (bou) , l’ús de demostratius elids (este this, eixe that (near)) en el mateix nivell que els reforçats (aquest, aqueix) o l’ús de moltes formes verbals habituals en valencià, i algunes d’aquestes habituals a la resta de l’Occident.
El català també, com el mode de subjuntiu o la conjugació incoativa en -ix- al mateix nivell que -eix- o l’ús prioritari del morfema -e en 1a persona del singular en present d’indicatiu (verbs -ar): “jo compre” (compro) en en lloc de “jo compro”. A les Illes Balears s’utilitza l’estàndard de l’IEC però adaptat al dialecte balear per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears, òrgan consultiu del Govern de les Illes Balears. D’aquesta manera, per exemple, l’IEC diu que és correcte escriure “cantam” tant com “cantem” i la Universitat diu que la forma prioritària a les Illes Balears ha de ser “cantam” en tots els àmbits. Una altra característica de l’estàndard balear és el no acabat en 1a persona del singular en present d’indicatiu: “jo cant” (canto), “jo tem” (temo), jo “dorm”. A l’Alguer, l’IEC ha adaptat la seva norma al dialecte alguerès. En aquest estàndard es poden trobar, entre tots els trets: l’article lo en comptes d’el, pronoms possessius especials i determinants la mia (el meu), lo sou/la sua (el seu), lo tou/la tua (el teu) i així successivament, l’ús de -v- a l’imperfet en totes les conjugacions: cantava, creixiva, llegiva; l’ús de molts mots arcaics, mots usuals en alguerès: manco en comptes de menys (menys), calqui u en lloc d’algú (algú), qual/quala en lloc de quin/quina (que), etc. i l’adaptació dels pronoms febles.